Per Cristina Coll (Llagostera).
Des de fa un any i mig m’he tornat una experta gastronòmica. I no és per l’interès culinari que tinc, perquè mai he estat una amant dels fogons. Puc afirmar que el culpable és el meu fill, el Sergi. Ell és el culpable que compri estris que no sabia que existien, ingredients exòtics… fins i tot hem canviat la cuina de casa.
En Sergi té 7 anys i fa segon de primària a l’escola del poble. Li agrada anar a l’escola i estar amb els seus amics, però si li donessin l’opció, us juro que es quedaria a casa preparant una pizza o fent sofregit.
Junts hem après a cuinar guisats del programa Cuines de TV3 o de l’app Cookbooth. I, evidentment, som aficionats al programa Masterchef!!!
No sols ens hem limitat a la gastronomia, aquesta afició ha repercutit en la geografia i més. Us podem explicar d’on provenen alguns aliments o com es cultiven algunes verdures. Per exemple, l’últim descobriment ha estat una fruita d’un color rosa amb escates, la Pitahaya. La dependenta ens va explicar que procedia de Mèxic i tenia un alt contingut en fibra. La reacció del meu fill: “Mama, què és Mèxic?”. Vaig començar explicant que era un país, que estava molt lluny… però va ser més efectiu agafar el mòbil i buscar-ho. No en va tenir prou, i la pregunta següent va ser: “I fibra?”. Jo ja no sabia què dir…
Les seves preguntes són constants i les ganes d’aprendre augmenten cada dia. I jo em pregunto: Sóc mare?, sóc mestra?…
Cristina, les ganes d’aprendre del Sergi són apassionants, trobo que la seva manera de relacionar conceptes és meravellosa i el fet que pugui aplicar els coneixements a la pràctica culinària dota de sentit el seu aprenentatge. A més, el fet que pugueu fer aquest aprenentatge plegats és tant o més important que l’aprenentatge en si, és molt bonic que tingueu aquest projecte en comú i que creeu aquest coneixement d’una manera igualitària i significativa.
Totes les mares tenen una mica de mestres i totes les mestres tenen una mica de mares.
M’és inevitable relacionar el teu escrit amb la meva experiència com a mainadera a l’estranger, recordo els meus inicis, em sentia perduda, sense experiència i insegura, temia que les preguntes del Thomas que tan sols tenia 5 anys fossin massa difícils, ja fos per la diferència d’idioma o pel contingut. El Thomas és un nen curiós, que tot ho volia saber i tot ho volia corroborar, la seva passió per les guerres i els guerrers, el cos humà i els mecanismes de qualsevol màquina l’apropaven a conceptes que ni tan sols jo sabia explicar i això em posicionava en una situació vulnerable.
Al principi intentava evitar respondre amb detalls i em limitava a explicar-li el que jo sabia o el que trobava a Internet, però la seva necessitat de saber més em va inspirar i vaig decidir que la meva inseguretat no podia privar-lo de conèixer tot allò que volia saber. Així doncs vaig tenir la idea de fer setmanes temàtiques, ell triava el tema que volia treballar i plegats buscàvem informació, anàvem a museus i fèiem manualitats relacionades amb el tema.
Els dos vam aprendre plegats i això no només ens va unir, sinó que ens va convertir en experts de la recerca, ens crèiem capaços de tot i després de deu setmanes d’estiu vam passar de ser guerrers, a científics, de pilots d’avions a princeses de castells encantats i totes aquelles aventures ens van motivar a seguir aprenent. Les preguntes mai van acabar però les ganes d’aprendre no van fer més que començar.
Per Joana Cano (Barcelona)
En primer lloc, voldria destacar que sóc una estudiant de la Universitat de Girona i m’agradaria agraïr de nou l’oportunitat de poder participar en aquest fòrum/debat.
Per començar doncs, entrant en matèria, penso que el poder d’imaginació i pensament que poden arribar a tenir els nens és realment quelcom poderós. Tan és així que a vegades ens poden sorprendre en moments com l’esmentat durant aquesta experiència viscuda per una mare.
Sota el meu punt de vista, l’ensenyament és una responsabiiltat tant de mestres com pares, amics, tiets o avis. En aquest cas, penso que la mare va fer una bona intervenció. No obstant, si hi ha quelcom que desconeix, considero que el més coherent seria proposar-li al nen de buscar-ho conjuntament mitjançant qualsevol recurs útil per tal de verificar la resposta que se li doni.
Sovint hi ha pares i mares que cauen en l’error de dir “això ja ho aprendràs quan siguis més gran”. Penso que això és un gran, grandiós error ja que es tallen les ales a la voluntat de adquirir més coneixments i en conseqüència, obstruieixes la il·lusió, curiositat i motivació per saber, i saber més del món que l’envolta.
Potser fins i tot ho haurien pogut demanar a la dependenta de la botiga, qui potser els hauria ajudat a resoldre l’enigme d’aquest fill…
En qualsevol cas, el que més destaco d’aquest tipus d’experiència és evitar, i procurar abolir, la resposta anteriorment esmentada en ocasions en les quals pares, i fins i tot mestres de primària, a vegades recorren.
Tots som persones, i tots ens podem equivocar, però tots també podem ensenyar si hi ha voluntat.
Moltes vegades ens preguntem el PERQUÈ de tot el que ens envolta. Les vostres reflexions m’han fet pensar encara més en tot el que hem fet, el que fem i el que farem. No sé si podem dir que tot això és aprenentatge, però em temo que sí. Quin tipus d’aprenentatge? Els més experts em sabran respondre…
Cada dia, i de forma espontànea, aprenem multitud de coses. El més “fort” és que no en som conscients, no? Amb el anys, te n’adones que allò que havies fet a classe, o allò que t’havia dit “fulanito”, o la amiga que el seu pare li havia explicat, quan havies anat d’excursió a tal lloc,… un munt de situacions que hom no sap que es queden amagades en la ment.
El relat de la Cristina i la Joana em donen la raó. Elles expliquen la seva experiència amb infants. Com la seva interacció amb aquests va produir una construcció compartida de l’aprenentatge. I com aquestes històries, infinites.
Per exemple, en el meu cas, em vaig aprendre les capitals de la UE perquè la meva professora de Ciències Socials ens ho preguntava cada dia: “-Capital de Finlàndia?”; “-Capital de Suècia?,…”. Però me les vaig aprendre durant aquell mes que només feia que preguntar i preguntar. Després, amb els anys, sols recordava les més importants. Ara bé, tot canvia quan començo a viatjar. Una cosa tan simple com comprar els bitllets a través de la pàgina de Ryanair. Havia de buscar aquelles ciutats on hi havia l’aeroport a quin país estaven.
Són molts exemples els que podríem explicar tots plegats. Però jo em pregunto, doncs com ho hem de fer perquè allò que s’eplica a l’escola no quedi en l’oblit?
Primer de tot, gràcies Cristina per compartir la teva experiència a l’àgora que han creat des del projecte BLE.
Resumint el que expliquen la Joana, la Mar i la Laura podríem dir que ens referim a la “construcció compartida del coneixement”? …. La Laura apunta també la idea de l’educació com a “responsabilitat compartida”…
La meva visió, i no en sóc expert, és que l’educació és un procés social. És a dir, que tots en formem part. Tots en socialitzem, i ho fem des de que naixem. Estem en contacte amb altres persones (pares, avis, germans, professors, amics, companys de feina,…) i d’ells aprenem les coses que ens agraden i les que no ens agraden. La família ens ensenya coses i l’escola també. Cada un de nosaltres, de forma individual, “ordena” aquests coneixements. I, a la vegada, aquests coneixements ens serveixen per a poder relacionar-nos amb la societat.
Responent a la pregunta de la Cristina (Sóc mare?, Sóc mestra) jo crec que som “una mica de tot”. Tants els pares som mestres, com els mestres són pares. Els rols es poden arribar a confondre en segons quins contextos. I, hem d’evitar caure en les afirmacions categòriques “l’educació és responsabilitat de l’escola” o bé “l’educació és responsable la família”. La Laura ja ho havia dit, “responsabilitat de tots”.
Tots aprenem tant si estem a l’escola o no, si estem a la feina o no, si estem a casa o no. Cada moment és una oportunitat per aprendre!!!
Joan (Girona)
Primer de tot agrair-vos les vostres aportacions -Joana, Laura, Mar i Joan- en la present àgora. Cadascun de vosaltres qüestiona/reflexiona entorn a alguna temàtica a partir de la seva experiència.
La Joana descrivia la seva experiència com un procés de construcció conjunta del coneixement “els dos vam aprendre plegats i això no només ens va unir, sinó que ens va convertir en experts de la recerca…”. La Laura apuntava, entre d’altres, a la responsabilitat compartida del procés d’aprenentatge “tant de mestres com pares, amics, tiets o avis”. La Mar, reflexionava entorn a l’adquisició de continguts “em vaig aprendre les capitals de la UE perquè la meva professora de Ciències Socials ens ho preguntava cada dia: “-Capital de Finlàndia?”; “-Capital de Suècia?,…”. Però me les vaig aprendre durant aquell mes que només feia que preguntar i preguntar. Després, amb els anys, sols recordava les més importants”. I, en Joan, presentava el procés educatiu com a un procés de caràcter social “Estem en contacte amb altres persones (pares, avis, germans, professors, amics, companys de feina,…) i d’ells aprenem”.
En totes elles “s’amaga” la vinculació amb l’educació informal. Definida per alguns autors com asistemàtica i no intencionada (Sarramona, J., 1992).Us animo a seguir compartint les vostres experiències i les reflexions que se’n deriven.
M’incorporo a l’àgora que va inaugurar la Cristina, arrel d’una proposta que la Mariona Llopart ens va proposar fa unes setmanes.
Llegint els comentaris que han fet la Joana, la Laura, la Mar i en Joan tenia la intenció d’explicar-vos alguna de les anecdòtes que he viscut amb els meus fills. Són anecdòtes 100% còmiques i, a la vegada, 100% educatives. Ara bé, l’experiència d’aquest matí-migdia també ha estat impressionant. I l’hem viscut els quatre (el meu home, el meu fill gran i el meu fill petit).
Avui hem anat a veure el Campionat de MotoGP que s’ha celebrat al Circuit de Montmeló. Els “nens” estaven nerviosos. Era la primera vegada que hi anaven, sempre ho veiem per la televisió i, amb el pare vam voler fer una sorpresa.
Ens hem aixecat aviat, hem fet entrepans i autopista!!!! Com era d’esperar, hem estat fent cua durant una hora abans de poder aparcar a un dels pàrquings del circuit. El temps es feia pesat i els nervis eren importants, així que… hem començat jugar a “dir les marques” de les motos que ens adelantaven. El meu gran, deia de quin país era la marca (jo ni idea…). Un cop hem arribat a la zona on ens assentàvem, el meu petit ja ha començat a preguntar i preguntar: quina diferència hi ha entre moto2 i moto3 i motogp?; perquè aquí corren aquestes voltes si en altres circuits en corren més?; … Després, han vingut les acrobàcies d’unes avionetes i… més preguntes… i llavors el gran ens explicava coses sobre aeronàutica.
Amb tot això que us explico, i enllaçant-ho amb el sentiment dual de la Cristina, puc afirmar que em sento mare i em sento mestra. Però penso que tots nosaltres som pares/fills/avis i també som mestres a la vegada. És una afirmació que no m’havia plantejat de forma tant “seriosa” fins fa molt poc.
M’ha agradat molt llegir les vostres aportacions, és curiós observar com tots vivim l’experiència vital de ser pares.
Com a pares, ens passem els dies anant amunt i avall (a música, a natació, fer deures, dentista,…). Ens passem moltes hores amb el cotxe o amb el transport públic amb els nostres reis de la casa.
Tinc dues filles. La Paula de 6 anys i la Nora de 13. Com us podeu imaginar els nostres dies són maratons: despertador, vestir, esmorzar, bus, escola, recollida a les cinc, activitats extraescolars, deures, dutxa, sopar, dormir, etc. I en aquesta rutina cal afegir que els adults hem de pensar en: què fem per esmorzar, roba neta, si van d’excursió preparar la carmanyola, pensar en portar el berenar, agafa el violí, el banyador i la tovallola, …. i podria continuar.
Jo, us voldria explicar les converses que tinc amb les meves filles durant els “trajectes d’anar amunt i avall”. Per exemple, fa uns dies amb la campanya electoral municipal tota la ciutat estava plena de les fotografies del candidats i els seus lemes de campanya. La Paula, durant quinze dies era monotemàtica: i perquè aquestes persones tenen les fotografies tan grans? I seran els amos de les ciutats? I a on viuran?… Jo, sorpresa, em quedava parada en com preguntava i exigia respostes d’una temàtica que crec que no li toca encara. Fins i tot, he hagut de buscar a la xarxa informació que no sabia.
Amb això, m’afegeixo amb alguns de vosaltres a la reflexió de que l’aprenentatge és compartit entre tots, és social.
Cristina i Mònica, gràcies per compartir amb tots nosaltres les vostres vivències. Relateu les experiències en primera persona com a pares i alguns de vosaltres, també ho heu fet recordant la vostra etapa com a alumnes.
Els feedbacks constants que es donen en les interaccions amb els vostres fills, provoquen que tant ells com vosaltres entreu en un espiral d’aprenentatge. Ells pregunten, vosaltres responeu. Ells escolten, vosaltres expliqueu. Ells miren, vosaltres assenyaleu,… infinitat de formes d’interacció que establiu -la majoria d’elles de caràcter implícit-. Però en totes hi trobem APRENENTATGE.
L’àgora resta a l’espera de més aportacions!!!
Es curioso porque yo no soy madre, pero todas las experiencias que contáis me resultan familiares. Como madre evidente que no, pero cómo hija, amiga, mujer, compañera de trabajo sí. Estamos las 24 horas del día, los 7 días de la semana,… en contacto con gente. Gente que conoces, gente de tu círculo más íntimo, gente que te aporta cosas, que te enseña aunque tu no seas consciente de ello. Y, es así compañeros. Muchos de vosotros lo afirmabais en vuestros párrafos.
La vida nos da una oportunidad, y esa oportunidad se llama aprendizaje. Un aprendizaje para la vida, para relacionarnos, para crecer, para amar, para construir, para sufrir,… El aprendizaje es el motor que nos guía día sí día también.
Aprendemos de todos y con todos.