Per Joan Martínez Serra (Sabadell).

Aquesta piulada i el compromís de la patent m’obliga a una petita reflexió.

Per derivació semàntica semblaria raonable entendre la matempatia com la capacitat d’acceptar que l’alumne experimenti l’activitat matemàtica de forma diferent, gairebé oposada, a com ho fan els professors.

Potser aleshores podríem acceptar matempàticament que la innegable bellesa de les matemàtiques no és una veritat absoluta, que no tothom veu en la dificultat estimulant dels problemes un repte o que ‘les mates’ no són ni atractives, ni evocadores, ni indispensables, ni tan sols importants per molts dels nostres alumnes. Podríem acceptar que tenen raó.

Matempàticament podríem esforçar-nos a fer-los veure que les matemàtiques poden ser útils, que ens ajuden a entendre, que aporten solucions, que estructuren el pensament o que fomenten la creativitat. És per això que jo hi veig en la visió competencial, sobre la que es frivolitza amb tanta lleugeresa, una visió essencialment matempàtica. Potser és un encert.

I si no fóssim capaços de fer-los veure això, perquè la realitat és que no és fàcil fer-ho, almenys podríem procurar evitar l’avorriment i el patiment, que al final no saps què és causa de què.

I posats a arrodonir aquest petit exercici d’autocrítica excessiva i provocació mesurada podríem aprofitar l’esperit matempàtic per arrencar-nos l’etiqueta inoportuna de matèria instrumental que hem usat fins a l’extenuació com a coartada tramposa i que hem convertit gairebé en desaire a les sensibilitats artístiques i als coneixements històrics o filosòfics que ens fan entendre per què estem aquí i com hi hem arribat. He dit arrencar-nos? … compartim-la!